EL BARBER PINTOR

Avui he plegat a les 15.30, i feia calor a Girona. He fet un volt i he menjat un entrepà de llom i formatge en un bar de tapes. No sabia si tornar a fregir-me al sol del carrer, si entrar a l’Hipercor, o agafar l’autobús i cap a casa.

 Quan he sortit encara no m’havia decidit.  De sobte he vist un rètol que posava Escola de Perruqueria o quelcom semblant. He pensat que s’hi estaria fresc i un tallat de cabell no m’aniria malament.  He entrat i m’han fet asseure en menys de dos minuts. El noi, mentre em cordava la bata,  m’ha comentat que he estat de sort, que al matí estaven col·lapsats i que fins i tot no li han deixat fer els 15 minuts de descans. Ha repetit 3 vegades, el número 15. M’ha preguntat com ho volia, i li he dit que curt, molt curt, sobretot de darrera. Ha somrigut com si fos una feina fàcil, i alhora ha mirat amb complicitat a la “professora / gerent”.

S’hi ha posat, i de sobte sense jo preguntar m’ha dit que era d’Honduras. La veritat es que d’Honduras només m’enrecordo del Mundial 82 i el gol de Zelaya, i ara per aquest darrers incidents amb el seu president. Ell no li ha donat importància.

Li he preguntat que que feia allà. Segurament ha pensat: “Burrot, aprendre a tallar cabells a gamarusus com tu”, però m’ha contestat que era pintor, i que sobretot li agradava el surrealisme. De sobte m’ha explicat que li encantava Dalí, molt més que Picasso, i que el primer que va fer fa 3 anys al venir a Catalunya va ser anar a veure la Sagrada Família. I ell anava passant la moto amb delicadesa pel meu clatell. Ara, s’ha apuntat a l’associació de pintors de Girona i de Catalunya, i a més –aquí s’ha posat molt feliç- la setmana passada va vendre un quadre. Però d’això no es viu, i ara està aprenent a tallar cabells. De sobte, la “professora” li ha fotut un crit, i ja m’he vist amb una trasquilada. He tingut sort. Ha anat a escombrar, mentre li deien que així no s’escombrava, que semblava un paleta.  

 

He sortit feliç, content amb el pentinat, i ell m’ha desitjat que tornés aviat…..  

 

Tot plegat, amb un somriure… com si ell mateix penses que tot era surrealista i que sabes que a Girona encara li esperen noves sorpreses.



1 comentari

PRESIDENT DEL MÓN I PREDICCIONS

Fa 6 mesos vaig anar a Estats Units i ho vaig veure molt clar.

McCain guanya les eleccions.

 Ara fa uns dies tothom s’emociona perque les enquestes donen a Obama com a nou president dels Estats Units. No m’ho crec. El que jo predic que passarà és:  

  1. Victoria de McCain
  2. McCain no aguanta la pressió i es more o li entra alguna cosa
  3. Palin presidenta del món

  Mare meva el que ens espera…..



2s comentaris

L’ESTELADA CONVENIENT

Aquest any s’ha posat de moda intentar que durant l’11 de setembre cada poble/ciutat tingui l’estelada a l’ajuntament.

No opino si és aqueSta la bandera que hauríem de treure l’11 de setembre, però el que si es clar, es que com a mínim darrera tot l’efecte de l’espanyolisme ranci que estem vivint i la manera que ens prenen el pel amb el finançament, queda clar que és una ocasió que no podem desaprofitar.

Vaig anar a Girona ciutat, on la bandera no estava penjada a l’ajuntament sinó a la plaça Catalunya. Vaig cantar els segadors, amb força i orgull, i em vaig emocionar.

 També vaig anar a un altre poble on varen treure una estelada poderosa, molt gran. Era el primer cop que la treien. Feia goig.  Entre cants i discursos m’hi vaig apropar. No se perquè, però em feia gràcia tocar-la. Me la miro bé, i m’adono d’alguna cosa irregular en la part blava on hi ha l’estel. La part blava està enganxada amb uns clips petitíssims que quasi ni es percebem.

Que vol dir això? Passa un dels polítics responsables i li pregunto: i això, que significa?  

 

Molt tranquil respon: “Per si de cas, a lo millor l’any vinent ja no ens deixen tenir l’estelada, i així només traiem la part de dalt l’aprofitem”.  Aquest és el país que som i els dirigents que ens governen.

  Visca Catalunya! 



2s comentaris

DOS ANYS DE TEO

 

en teo i l'arròs negre

Han passat dos anys i trencant tots els tòpics, si que m’he assabentat. M’he divertit molt veient com anava creixent en Teo, com feia les primeres passes a Escòcia, com corria al cap de pocs mesos, com intentava dir les primeres paraules, com ara no para de xerrar, com aprèn, com juga, com dorm…

 

Sobretot com dorm, perquè fins que no vàrem aplicar el mètode Estivill vàrem patir d’allò més. Sempre em recordava  d’aquell anunci de Bacardi, o quelcom alcohòlic que deia “tantas noches sin dormir”….

 Són dos anys que no compensen. Senzillament són una vida diferent. Tot canvia, com a mínim en el meu cas.

En Teo ens ha portat una dosi d’alegria i energia inesgotable. De fet ell sembla que mai s’esgoti.

  

Dos anys, que han donat per molt, per llegir bastant, per anar al cinema un cop, per no saber que és l’ordre a casa, per veure com les prioritats canviaven, com canviava la jerarquia de casa, com el tema principal de conversa era l’escola del nen, les malalties, les vacunes,… i el Barça, la feina o els viatges quedava rellevat totalment, dos anys pensant en papilles, comprant contes d’en Teo per en Teo, aprenent com es munten les cadiretes al cotxe, com augmentar la paciència considerablement, com es fa realitat el mite que en els restaurant ja no sents els nens dels altres plorar, dos anys de poc sexe, de com ens fem amics de totes les mares del parc i d’algunes de l’escola, de com arribar tard a la feina esdevé una costum, de com els mocs son la cosa que et preocupa més durant el dia, …..

  

Ara, en Teo està tremendu. No para i li encanta jugar amb els amiguets, i estar hores i hores a la piscina. A més sembla un nen feliç.

 

No sé si en sabem gaire de fer de pares, com a mínim ho intentem al màxim. I ens agrada. És una emoció constant i diària.

  

A més en Teo, menja de tot, i el dia del seu aniversari es va dedicar un homenatge. Aquí el teniu menjant-se un arròs negre.

  

Per molts anys!

 

 

 

2s comentaris

NO HO D’ENTENDRE TOT

Tinc l’estranya mania d’intentar entendre-ho tot, i això em fa pensar i buscar la lògica i el sentit comú de moltes coses.

  

Aquesta setmana hem decidit que anirem de vacances a la segona quinzena d’agost, i que farem una setmana de platja i una de muntanya. La de platja ja la tenim lligada, i ara ens queda per lligar la setmana de muntanya.

  

El divendres vaig recordar una recomanació d’un amic blocaire. Em va dir, ves cap a Molló, a uns apartaments que hi ha, que estant normals, però si vas amb nens és molt pràctic.

  

A més conec el propietari. Vaig decidir trucar-lo al seu mòbil i preguntar si en tenia algun de lliure.

 

Em va dir que si, però que havia de canviar una mica les dates, ja que a l’agost feia setmanes complertes. Em va semblar una bona raó.

 Vaig aprofitar per preguntar com li anava. I em va dir que bé, però es clar una mica més fluix que l’any pasat.  

Li vaig dir que m’el guardés i quin preu em feia. Em va dir que a l’agost no em podia fer cap preu, que havia de fer l’agost –tot rient-. Després em va dir que una setmana costava 1.175€.

  

El poble on està ubicat no té res d’especial i no és la Cerdanya –on hi va la pijeria de Barcelona o els que volen ser vistos-, i el meu amic em va ratificar que eren apartaments normalets.

  

Doncs bé, no entenc perquè no els te plens. Si a més una setmaneta al Carib en un resort 5 estrelles i amb tot inclòs costa 1.250€.

  

Crisi?. Hi ha coses que em costa d’entendre.

  A la tarda vaig trucar per donar-li les gràcies per la reserva, però que no ens anava bé i que ja vindria en una altre època.

3s comentaris

“TIEMPO ROBADO” AMB JORGE DREXLER

Dissabte nit. Plou, millor dit, diluvia. El concert és a punt de cancelar-se. Que fem? Nervis, cares mirant esperant una resposta, ànims baixos, gent pensant que no és just,….

Ve cap allà i s’acosta. Va i em diu: “He estado 7 horas en el coche para venir y he llegado en tren a Caldes, y me encanta cantar. He venido a cantar. Si me encuentras un lugar, canto. Y no te preocupes. Esto es tiempo robado.”

Em genera il·lusió i decideixo passar-la a tothom, a tot l’equip, i en un tres i no res, es veuen somriures, ganes de treballar, de preparar-ho tot, de posar-nos una capelina i mullar-nos igualment, tothom posa el seu granet de sorra per fer-ho possible. Arriba l’hora i apareix en Drexler mudat amb un traje, una perilla i unes bambes. Canta Singing in the rain, i tot funciona. La gent, s’asseu i no es creu que pugui estar allà. Ell demostra perquè un crack és un crack.  Acaba, s’engoleix una copa de vi, va a la seva habitació i quan casi tothom s’ha anat a casa molt satisfet i amb la sensació d’haver viscut quelcom memorable, baixa a fer un toc.  Sembla un tipus normal, amb un punt intel·lectual i sense gaire fums. És tard, però baixa amb el seu fill d’11 anys, que porta enganxat tot el dia. El nen feia dues hores em preguntava si el deixava entrar al concert. S’assembla al pare. Es riu d’ell mateix, de qui li sona el mòbil mentre ell canta, de l’Acadèmia dels Oscars, dels qui li demanen cançons que no són seves (m’explica que a l’últim concert, un tipus es va aixecar i li va dir: “Canta una de los Ramones”, li pregunto què va fer, i em diu que rascar tot el que va poder la guitarra i cantar la única que sabia.). Una dona el té un quart d’hora entre l’espasa i la paret explicant-li qui sap qué. Quan aconsegueix alliberar-se, arriba el fill de la dona, i molt amablement li diu: “què t’ha explicat la meva mare durant 15 minuts?”, ell somriu amb naturalitat i li contesta: “el mateix que m’hagués explicat la meva mare a tú”.  Quin tipus! Apura la cervesa, somriu i li diu al seu fill que és hora d’anar a dormir, mentre li promet que demà aniran junts a la pileta. Penso en una línia de la seva cançó “Sea”: Ya está en el aire girando mi moneda y que sea lo que sea.” 

 

Avui ha sortit cara. Em sento afortunat pel moment, i per haver conegut aquest home i la seva sensibilitat.

La crònica a http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2931794

3s comentaris

MASTERPLUS

Aprofito diàriament el meu trajecte a la feina per escoltar la ràdio. Fa uns dies, vaig decidir no escoltar el que deien, i només sentir les veus. Vaig trobar veus que m’agradaven, veus que em suggerien persones, veus que m les imaginava darrera d’una  barra i fumant, veus que m’hagués encantat conèixer a qui parlava,…

Però de sobte, va sortir una veu irritant, insultant, cacofònica, greixosa, apijada, tonta…

Era l’anunci de “Masterplus”. Una noia que et recorda si estàs farta de provar tractaments per aprimar-te, o recordar-te que arriba l’estiu i que tens que reduir panxa, o que que has de fer amb les cartutxeres,… tot segons l’època de l’any.

No sé si els senyors de Masterplus, ho fan perquè la gent s’hi fixi, i parli en blogs com aquests, o directament perquè odiem a l’accent apijat de Barcelona zona alta, i per tant crear notorietat com els anuncis de Benettton o l’anorèxica.

Una pregunta: qui l’ha contractat a aquesta senyora?

Bé, jo el que sé es que quan la sento, canvio d’emissora i el que si és segur es que no aniré mai o compraré cap producte masterplus.

 

T’imagines que me la trobés?

 

Agrairia que si algú tingui la gravació de veu ens la pugui passar perquè pugueu saber de que parlem.

 

[@more@]

4s comentaris

EN PHELPS NO ES PIXA A LA PISCINA

Fa uns dies parlava amb el meu nebot sobre esports. Ell practica la natació, i entrena cada dia un munt d’hores. Jo, sincerament, no m’imagino un esport més avorrit que aquest (sense comptar el cricket ni la natació sincronitzada).

 

Però com sempre, el que trobo essencial en un esport és l’entrenament.

 

L’hi dic que admiro els nedadors per fer piscines i piscines sense poder parlar amb ningú i mirant cap al fons.

 És clar, jo com a màxim nedo 100 metres sense parar i llavors ja em tremolen totes les cames. Com a  excusa dir que al ser miop no veig absolutament res, i em fa por que pugui tenir un tauró al meu costat, o fins i tot que no pugui veure la platja…. ahh….

 

Bé, no sé perquè però jo li vaig preguntar que si entrenava 3 hores, quan anava al lavabo. I ell amb tota la tranquil·litat em va dir que es pixava a la piscina mentre entrenava.

 

Jo vaig flipar. Com que et pixes dins la piscina mentre entrenes?. I em diu, no esperaràs que pari l’entrenament per anar al lavabo?, continua i em pregunta: tu creus que en Phelps para d’entrenar per anar a pixar?

 

Doncs sí, oitant!. Que passa si enlloc de pipi té ganes de fer popó?. Prefereixo no imaginar-m’ho.

 

Ell insisteix i fins i tot s’emprenya. Em diu que només surt a vegades si ha de vomitar per l’esforç. Jo aquí, ja soc en un altre planeta i m’imagino diferents objectes surant per la piscina.

 

Ell no em convenç, però prometo que ara miraré si darrera de cada nedador hi ha un filet groc que li surt del banyador apretat.

 [@more@]

3s comentaris

“LOS SECRETOS INCONFESABLES DE LADY DI”

Fa uns mesos, em varen fer un test psicològic per poder accedir a una feina. La veritat, es que això em fa una mica de gràcia. Em pregunto si em fitxarien si sortís que soc un psicòpata però que puc treure rendiment de l’empresa. El psicòleg em va cridar, i em va fer un petit resum de com era. Em va fer gràcia quan em va dir que tenia qualitats per recordar coses i fets. Això sí, tan sols aquells que m’interessaven, que m’agradaven o que em provocaven algun sentiment.

Els altres els eliminava massa fàcilment de la memòria.

  En aquell moment vaig recordar l’alineació de la primera copa d’Europa del Barça al 92.  

Bé, això ho explico perquè aquest cap de setmana ha fet 10 anys de l’accident tràgic de la Lady Di. Jo, personalment no tinc cap preferència per les monarquies, i de fet, l’anglesa em cau malament. L’espanyola també.

  

Ha sortit gent recordant com era, dient que era molt guapa, que era una gran princesa (?), que no era gaire intel·ligent, que l’accident va ser provocat, que estava embarassada,….

Jo, si vols que digui la veritat, no tinc present gairebé res. Recordo que sortia amb el fill del Harrods i que va tenir un accident a París,…. i res més.

   

Bé, si que recordo una cosa. Una peli que em va regalar un company de pis, i en la qual una actriu amb molt de talent, es beneficiava el jardiner, el xofer, el seu servei al complert,….. m’enrecordo perfectament.

El títol? “Los secretos inconfesables de Lady Di”. No va guanyar cap Oscar,…. m’enrecordaria.

 [@more@]

3s comentaris

EN TEO FA 1 ANY

Valorar un any no és fàcil. Ha estat un any intens, però no tan sols en fets sinó en emocions i sentiments. Un any que, sense voler, t’endinses en un univers que probablement ja no et deixarà d’acompanyar mai.

 Ara fa un any, estàvem ajaguts al llit de la clínica mirant una coseta petita. Avui ens el continuem mirant però la coseta comença a tenir ganes de caminar, no para de moure’s i ja sap el què vol.

Un any, on no entens perquè la guarderia (escola bressol) és tant cara, i on el dilluns al matí, quan el deixes després del cap de setmana, et sembla tant barata.   

Un any on aprens que l’Apiretal o el Ventolín són com l’aigua màgica que donen als futbolistes (o ciclistes) i que sempre has de portar a sobre.

Un any de converses monotemàtiques que, fins i tot, han desplaçat les discussions de futbol. De fet, per primera vegada m’he perdut un partit de la lliga de futbol 7.

  

Un any ple de sortides per Catalunya amb el cotxe carregat a tope, per si de cas.

  

 Un any ple de somriures, que per sort han superat amb escreix els plors.

  

Son, molta son. Molts càlculs per intentar que s’aixequi més tard de les 6.30. Molts fracassos. Molta insistència. Més fracassos.

  

Un any on el cansament ha desplaçat, voluntàriament, veure pel·lícules, sortir a sopar, o fins i tot el sexe. Quins records!

   

Bronquitis, conjuntivitis,….busca una cangur a les 7 del matí perquè no pot anar a l’escola. Trucades de l’escola per a que l’anem a buscar. Consultes al pediatra on, si està malament, s’hi posa més, i si està bé, agafa totes les malalties possibles a la sala d’espera.

Entendre que el pediatra el pot agafar com vol, posar-li les gotes, posar-li el pal a la gola, i parlar amb tú a la mateixa vegada, mentre en Teo plora. Després et diu, que si pots, ho facis a casa. Sempre somriu. I a casa, ho intentes i fracasses.  

Un any, on el pare se sent un PAO total. PAO = Persona d’Acompanyament Operatiu, carregant bosses, cotxets, biberons Nuk,…  

Un any on intentes comprendre l’anunci de “tantas noches sin dormir” i et cagues amb el que va pensar l’anunci, i li desitges que tingui trigèmins!

Però, i quan somriu?…… quan somriu penses que el món, per força ha de ser meravellós, i que no hi ha res tan impressionant com allò. No és que valgui o no la pena, és una altra vida que s’ha de viure.

Feliç aniversari Teo.

 

 

[@more@]

4s comentaris